El poeta de Burjassot utiliza referencias culinarias en muchas de sus obras, bien sea como descripción o como metáfora. Escribe versos donde la huerta, las frutas, las verduras o el vino son protagonistas
Vicent Andrés Estellés, nacido en Burjassot, referente y renovador de la poesía en valenciano, tiene entre su extensa y diversa obra numerosas alusiones a la gastronomía. Enamorado de las cosas sencillas y de los placeres de la vida, entre sus versos encontramos descripciones de escenas cotidianas que nos llevan a la huerta y recorren las acequias, letras que cantan al pan, a la cebolla, al pimiento, que elogian el frescor del agua y la solemnidad del vino.
”L’horta que no se veu, que se sap, que se sent, callada, a les espatles, amb les cares atònites, amb els verdors atònits. I un alfals, expectant”
”per aquesta nostàlgia que tinc d’un món verdíssim
de xiquets agafant les móres d’albarser
i de xiquets que seien al rastell per les nits
d’estiu i li tiraven quatre pedres a un gos,
de xiquets que furtaven melons, bresquilles, figues
i després se n’anaven a menjar-se-les dins
un dacsar, i menjaven, i dormien després,
i després es tiraven a nedar a la sèquia”
”Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l’aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia.
El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,
l’esperança rompuda, plantar cara a la vida.”
Quizás le influyó nacer en una familia de panaderos. También sobre este hecho y sobre el pan escribe:
”I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.”
Leer a Estellés es sumergirse en un mundo humilde y sensual en el que se ensalza todo aquello que nos hace disfrutar y por supuesto, la buena mesa no podía faltar.
”El fanalet del carro encés,
el pimentó amb tonyina dins
la cassola de fang, eixíem
molt matiners de Burjassot.”
”Impúdicament recorde les teues sopes d’all
aquell arròs amb bledes,
aquell arròs al forn
aquell pa amb oli i sal
les xulles rostides damunt un foc de llenya.”
”Prèviament , he sopat, sobri sempre
alguns cargols amb un suquet picant,
o també allò que hom diu un all i pebre
en aquell lloc on és la Sucronense
-lloc que serà molt debatut: al temps-,
que consisteix en cert adob d’anguiles
i pebre i all, com declara el seu nom:
el seu suc és com d’aigualida argila”
RES NO M’AGRADA TANT
Quizás su poema más conocido, dedicado a la gastronomía, sea «Res no m’agrada tant».
”res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.
m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme
cloc els ulls i me’l fot”
Si después de leer estos versos os han entrado ganas de emular al poeta, en Villa Indiano os esperamos con un buen esgarraet, para mojar pan en el aceite y saborear el pimiento, si queréis, con los ojos cerrados.
